Tot i així, abans de ficar-se al llit, Jesús volgué tornar a canviar l"oli. Sortí a fora, s"arraconà cap a uns matolls i procedí. Aquell era un dels moments més feliços del dia. Alçà el cap i mirà les estrelles. N"hi havia milers, milions, era un espectacle increïble; i això que tot just feia un parell d"horetes que la nit havia fet ressò de la seva presència. Contemplava aquella catifa lluent que l"envoltava per tots costats i cercava, enmig de la immensitat d"aquell mar de puntets, algun estel que no fes pampallugues. Estava segur que en trobaria algun. Cada nit, mentre buidava tot el pes de la seva consciència, es dedicava a buscar-ne, fins que.. vet aquí! Aquells breus segons d"alliberament que transcorrien eren immesurables. Es deslliurava de tots els pensaments, els quals fluïen del seu interior cap al rierol de baix, per anar a parar a la riera i d"allí al riu, que conduiria tot aquell cabal de preocupacions cap al mar, on es fondria amb la salinitat de les aigües.           

Després d"espolsar les reminiscències del seu interior, donà un cop d"ull cap amunt. Certament plouria aquell nit; tot i que no es veia ni un sol núvol enlloc, ans al contrari, tant era així que fins i tot es podia resseguir fàcilment la petjada de la Via Làctia. Però la foscor era, de vegades, molt més clara que la mateixa claror del dia. La vermellor del quart de lluna creixent no mentia: el vent de ponent que havia estat bufant tota la tarda confessava l"entrada ploranera del llevant des de l"instant que havia deixat de xiular.

–Ja ens podem abrigar aquest vespre. Cardarà una rispa...– va professar Jesús mentre es cordava el rac de les calces.

Tot seguit, entrà cap a dins. Ariel estava a la vora del foc. Acabava de cartejar la baralla per fer una partida.

–Què hi dius, en fem una?– va preguntar.

–Poc que en tinc pas ganes. Em sembla que me"n vaig a jaure– va respondre-li Jesús, a qui els ulls ja li començaven a pesar.

–Carai noi! Si que estàs fumut– va exclamar Ariel.

–Em sap greu. No és pas això, és que s"acosta mal temps i vull adormir-me abans que troni– va recalcar-li, dirigint-li una mirada submisa per demanar-li perdó. Ariel ho comprengué i no insistí més. Feia molt de temps que estaven junts. S"estimaven.

Tots dos ho sabien. Sinó, no haurien rebutjat tot el que les respectives famílies i la societat on havien crescut els negaven pel fet que s"estimaven com a qualsevol parella, potser més i tot; l"única diferència era que el seu amor no el consideraven políticament ni socialment correcte. Tot i això, era molt més sincer que aquell que pot haver-hi entre una parella, tal i com s"està acostumat a concebre-la, perquè s"estimaven amb tota la força del seu ésser.

Ariel bé prou que ho sabia que els trons li feien por. Li recordaven el pare. Omnipotent tot ell. El pare mai no havia arribat a entendre l"obstinació de Jesús per les coses petites i simples. Jesús no volia pas ser famós, tal com tothom es pensava, només volia viure tranquil, en pau, en un lloc allunyat de l"estrès de les aglutinacions humanes. De la mateixa manera, Jesús no pogué mai arribar a comprendre el pare, no el seu pare adoptiu, sinó el pare de debò, que mai no havia tingut prou coratge per fer front a les seves angoixes, ans al contrari, s"havia limitat a esvair les frustracions del seu esperit fent germinar una llavor: el fruit de totes les seves mancances i, d"aquesta manera, de tots els desitjos que sempre havia anhelat.

Però qui ho havia de dir que Jesús renunciaria a tanta glòria! Ell només volia compartir la seva miserable existència amb l"amor, el que compartia amb Ariel, l"únic ésser amb qui podia compartir el pa de cada dia sense prejudicis. No es penedia de res, ni tan sols d"haver estat la font d"inspiració de tant sofriment. Tanta sang vessada en nom seu. Ell no se sentia pas culpable de la mala interpretació de les seves paraules. Ara bé, el pare no va poder perdonar mai res a ningú, tot i la ignorància que regnava areu. Les coses continuaren com sempre, tan bé o tan malament com fins aleshores. Res no semblava que es pogués fer per canviar aquella situació. El pare estava massa enfeinat alimentant la seva vanitat ridícula i intolerable.

Des del jaç estant, sentia els espetecs de les soques de figuera. La fusta s"anava consumint lentament damunt les brases. Malgrat que no podia veure on era Ariel, s"ho imaginava. Davant la llar, fitant el foc, amb la mirada perduda, volant ves a saber on, mentre escurava el cul de l"ampolla de moscatell. Ariel en tenia l"hàbit des de feia ja molt de temps. No va poder superar mai el trauma de la seva infantesa; si és que n"havia tingut mai d"infantesa. Encara no se"n feia creus quan li explicava tot el que Gabriel l"hi havia fet. Sempre hi havia hagut una certa competència. Ara bé, Gabriel no tenia cap dret a deixar una empremta tan profunda en el dors d"Ariel. L"enveja i la gelosia de Gabriel, provocades per l"afecte de la meuca del poble vers Ariel, una tal Maria, la qual Jesús mai havia tingut l"oportunitat de conèixer fins llavors, ja que el pare li havia prohibit, foren les instigadores per cometre aquella barbaritat. Ariel s"estigué molts dies recuperant-se. Trigà molt de temps a tornar a caminar com abans. El record inesborrable i punyent d"aquell esdeveniment, el qual patí en les pròpies entranyes, l"esclavitzà per sempre més. Ja no pogué fruir venèriament.

A Jesús tan li feia, l"estimava com mai ningú no ha pogut estimar. Un nivell de consciència que anava més enllà de tot sistema establert. Una unitat. Res, absolutament res no podia destruir, ni tan sols mitigar, aquells sentiments. L"entorn s"impregnava d"una calma i una serenitat extraordinàries. Ni tan sols el sensible i l"intel·ligible ho podien copsar. Ariel també ho coneixia, això. Un cop s"acabà el pòsit d"aquell beuratge tan dolç, s"encaminà a gaudir d"una altra dolçor: la que brollava sense condicions d"aquell ésser que tant admirava.

–Que dorms?– va preguntar Ariel.

–No, encara no he agafat el son. Estava rumiant, divagant, tafanejant en el meu inconscient. Saps què? Demà aniré a veure si trobo na Silenció. Tinc ganes d"estar-hi una estona, de xerrar-hi, de... no ho sé, trobo que em fa falta. No creus?

–Si tu ho dius. Ja saps què en penso jo. Sembla que no t"escolti mai. Com que en prou feines diu res! Només fa que sí o que no. Fixa"t que jo mai no he sentit que digués ni piu– va dir Ariel remugant.

–Això és perquè sempre vols una resposta– va dir Jesús mentre obria els ulls– A més, saps que és el millor lloc que hi ha per aquí. No hi ha cap perill de res!– va recalcar-li Jesús perquè es tranquil·litzés.

–D"acord. Tens raó. És que com que jo... Em fa ràbia, saps?– va respondre Ariel.

Tant de bo Jesús se"n pogués abstenir. No per res, només perquè Ariel no ho podia experimentar. Era tot un ritual. Conèixer la pròpia essència, cada sensació, cada racó... No hi podia fer res per evitar-ho. El pare li havia transmès aquell desig. Però tampoc calia abstenir-se"n, perquè havia après a estimar sense pretensions. El fet que Ariel no conegués aquesta realitat no canviava les coses. Jesús sempre estava al seu costat, tot i que sabia que mai no li podria oferir aquell regal, el flux de la pròpia existència, tal com feina amb na Maria, la de can Silenció. Jesús mai no podria fer l"amor amb Ariel.