La Ruta de la seda: diàleg intercultural a l'Uigurestan
Existeixen moltes guies sobre la famosa Ruta de la Seda i existeixen moltes rutes de la seda que guien el viatger entre l"Orient i l"Occident, a causa de l"atracció que sempre ha suscitat aquest itinerari per a molts aventurers moguts pel comerç i el coneixement. La regió coneguda com el Turquestan oriental o Uigurestan, representa un diàleg intercultural sense dubte excepcional, fruit d"anys i panys de moviment constant i de barreja de pobles. La ruta que es presenta a continuació descriu un dels itineraris possibles, per les regions xineses del Xinjiang i del Gansu, però amb l"al·licient que suposa viure aquesta aventura sense el bullici i la calor característiques de l"època estival, concretament, en ple hivern. Segles abans que Marco Polo, a través del seu company de cel·la Rustichello, difongués per Occident la llegenda d"un continent euroasiàtic ple de riqueses i rareses, els xinesos foren els primers viatgers intrèpids que es van aventurar per la coneguda Ruta de la Seda, un terme encunyat pel geòleg alemany Ferdinand von Richthofen a mitjans del segle XIX per a designar aquesta vasta xarxa de comerc i comunicacions que uneixen Orient i Occident. El tram que transcorre pel Xinjiang i el Gansu és l"exemple més representatiu del contacte entre civilitzacions de la Ruta de la Seda, un diàleg entre pobles tan propers geogràficament i, a la vegada, tan distants culturalment com l"uigur i el xinès. L"itinerari recorregut des d"Urumqi fins a Lanzhou ens permet viatjar en l"espai i el temps a ciutats com Kashgar i Yarkand, sucumbir al poder d"evocació de les impressionants grutes buddhistes de Mogao i deixar-nos endur per la imaginació a l"oasi i les ruïnes de Turfan. La varietat i els contrastos són tan nombrosos com els mitjans de transport amb què hom pot optar per desplaçar-se, ja sigui amb camell per deambular pel desert de Dunhuang, amb tren per travessar l"agresta i aspra vall del nord del Taklamakan o amb autobús per creuar l"abandonat i erm corredor del Gansu. L'enclavament estatal del Xinjiang La primera impressió en aterrar a Urumqi, la capital de la Regió Autònoma Administrativa del Xinjiang, es la de trobar-se a la ciutat més lletja del món, una sensació que es va transformant a poc a poc en endinsar-se entre els barris i mesquites uigurs, els parcs dinàstics i els gegantins centres comercials. Urumqi, situada al vessant nord de les Muntanyes Celestials (Tianshan), és la ciutat més allunyada del mar que hi ha al planeta. Amb una població d"aproximadament 2 milions d"habitants, la majoria dels quals de la "minoria" han, és una de las capitals xineses més petites. Fruit de les polítiques de desenvolupament econòmic del govern de Pequín per al Turquestan xinès, no deixa de ser una urbs han. Aquest desenvolupament es tradueix en una invasió comercial, industrial i cultural que omple els carrers de la ciutat de cadenes de menjar ràpid, botigues amb articles d"última moda, sucursals bancàries, restaurants i, evidentment, milers de xinesos atrafegats transitant amunt i avall. No obstant això, com qualsevol ciutat xinesa, també disposa de nombrosos parcs, com l"impressionant Parc del Poble (Remin Gongyuan) en el qual el hom pot descobrir, entre llacs i vegetació, pavellons al més pur estil xinès, amb unes fantàstiques pintures que representen escenes de la vida quotidiana: dones jugant a les cartes, practicant cal·ligrafia, prenent el sol, passejant, etc. Tot un símbol d"un món tan il·lusori com l"actual, però més plàcid, menys bulliciós, més complaent. Ja a Urumqi s"aprecien els contrastos entre la cultura xinesa i la uigur, els quals es poden degustar amb el paladar al voltant d"una de les nombroses mesquites del barri antic. Uns pinxos de xai, de fetge o de ronyó al més pur estil uigur a 15 graus sota zero són un most ideal per refer-se i seguir passejant entre les pells de xai escorxats al mig de l"asfalt, per acabar assaborint una deliciosa anguila cuita amb salsa de soja (hongshao manyu) en un dels restaurants xinesos més atapeïts i, no per això menys acollidors, de la ciutat.  Trobar bitllets de tren per sortir d"Urumqi i anar cap a l"oest no és pas més fàcil que en d"altres ciutats xineses, ja que cal comprar-los amb un mínim de tres dies d"antelació i cal fer-ho en una agència de viatges per estalviar-se les cues que es formen a les taquilles de l"estació. En cas que no hi hagi cap més remei que quedar-se a la ciutat un dia més, el museu ofereix un ventall meravellós de totes les minories que conviuen a la regió: uigurs, usbecs, daur, tàrtars, xibe, quirguisos, kazakhs, tadjiks, hui, mongols, manxús... Kashgar, un salt en el temps Els quilòmetres i quilòmetres de terres ermes que voregen el desert de Taklamakan devien ser tota una aventura, o un suplici, per les caravanes que es dirigien cap als Pamirs, ja sigui sota el tòrrid sol d"estiu o patint l"envestida del gèlid vent hivernal. La contemplació de la monotonia d"aquests paratges, només interrompuda per les taques de civilització dels nuclis industrials xinesos, provoca un sentiment d"acceptació embriagador que perdura fins a arribar a la bella Kashgar. En trepitjar l"andana, l"exotisme traspassa de cop tota la seva significació orientalista, s"alça més enllà dels límits del regne del centre i es dilueix tant bon punt hom puja al bus urbà camí cap al cor de la ciutat. Per fi! Aquí sí que hi ha majoria uigur. La ciutat antiga també existeix, formada per una xarxa de carrers laberíntics amb cases de terra piconada, petites mesquites i balcons de fusta a cada cantonada, d"estil persa, afganès, àrab... Però també hi ha quelcom que fa pensar en Urumqi, quelcom que et torna sobtadament a la realitat xinesa: els edificis grisos de l"època postmaoista, les avingudes d"asfalt, els supermercats i –no hi podia faltar pas– la Plaça del Poble (Renmin Guangchang) presidida per una descomunal estàtua del Gran Timoner. No obstant això, res aconsegueix arrabassar l"encant que desprèn la ciutat. El burca no és pas un símbol d"opressió, tal com nosaltres occidentals hem decidit que sigui, sinó un record del passat que protegeix algun rostre tenyit pel pas del temps, uns rostres que descobreixen sense vergonya tot el seu encant en qualsevol de les nombroses cantines escampades per la ciutat, mentre degusten un bon plat de lamian, els fideus amb carn de xai i verdures típics del Xinjiang.  Kashgar continua sent un dels enclavaments comercials més importants de la Ruta de la Seda, com ho confirmen el basar i el meravellós mercat de bestiar que se celebra cada diumenge. Els cotxes deixen pas a les tartanes, els oficinistes, els banquers i els policies es converteixen en criadors de mulats, camells, ovelles, cabres, vaques i toros. Xiquets escorxant vedells amb una destresa esfereïdora i vísceres esquitxant la neu posen la guinda a tot un espectacle tant cru i autèntic com d"allò més simple i familiar. En cap altre lloc de la Xina s"exhibeix una divergència cultural amb tanta vivesa, aquest és l"encant de la vella Kashgar. Yarkand, on el temps s'atura A quatre hores al sud de Kashgar, separada por un immens llac a peu dels Pamirs, es troba la petita ciutat de Yarkand,. La proximitat amb la frontera amb el Pakistan fa que els controls policíacs siguin més freqüents que en d"altres indrets, amb la qual cosa el trajecte es demora més del previst. Tanmateix, una breu aturada durant el camí per refer-se de la fred a base d"ous bullits i fer una visita fugaç a can Felip, es converteix en tota una experiència que permet reprendre la marxa amb els ànims de nou en alça. El contrast entre les incipients construccions han al voltant de la guarnició militar i la ciutat antiga atrau encara més l"atenció del viatger que no pas a Kashgar. Perdre"s pels petits carrerons de la ciutat antiga, flanquejada per una mena de portalada, suposa ficar-se a les llars dels uigurs que sembla que visquin aliens a la modernització. Al davant, a la porta de la mesquita i al costat del mausoleu dedicat a la poetessa Amannisahan, quatre ancians amb llargues i poblades barbes blanques fan petar la xerrada per matar el temps, el qual sembla que s"hagi detingut a Yarkand. La particular ferum dels lavabos públics, més intensa que en d"altres llocs, deixa pas a l"aroma de les delicioses empanades de carn de xai amb ceba que, un cop acabades de coure, es converteixen en el delit de qualsevol paladar. En general, queda patent la pobresa d"aquesta regió de l"Uigurestan, més propera a la seva germana Pakistán que no pas a les tradicions de l"imperi que la governa, una cultura que es debat entre escorxar xais o pujar al carro de la modernització, no tirada per un burro, sinó pels 200 cavalls d"un Mercedes. L'oasi de Turfan A un parell d"hores en tren a l"est d"Urumqi hi trobem Turfan. Coneguda pels seus carrers estrets, les parres, el vi i els canals d"aigua que inunden la ciutat, és una parada obligatòria per qualsevol viatger. No obstant això, després de recórrer els 50 quilòmetres de terra des de l"estació de tren més propera, s"erigeix una ciutat amb totes les característiques de la modernització xinesa. El progrés no deixa cap lloc sense explotar, cap camí sense asfaltar –o gairebé–, cap barri sense enderrocar. Tot i així, la màgia de l"oasi no es troba en aquest desenvolupament econòmic, sinó als voltants de la ciutat. A l"est de Turfan, s"alça el fantàstic Minaret d"Emín, o Torre de Sugong, a l"estiu un plàcid oasi de frescor enmig del desert, a l"hivern un indret insòlit, amb parets de terra piconada que guarden en el seu interior, en l"obscuritat, un misteriós aire de sobrietat. Les ruïnes de Jiaohe, unes de les dues ciutats mil·lenàries dels voltants de Turfan, les restes de la qual han resistit molt millor les envestides de l"arena que no pas Gaocheng, s"erigeix de forma impressionant entre dos rius, d"aquí el seu nom, "entre dos rius". Tota una ciutat construïda de totxos de terra piconada que encara conserva l"estructura de les cases, les places i els monestirs, en els quals s"entreveuen figures de buddhes que, impassibles, romanen aliens al trànsit de la posteritat, il·luminats i il·luminant aquest lloc meravellós. Hami, l'antesala a la civilització Desplaçar-se amb autobús a Dunhuang suposa passar la nit a Hami, l"últim nucli urbà del Xinjiang. La ciutat té com a atracció exclusiva una espècie de parc temàtic format per una mesquita, amalgama de diferents estils i tradicions, i una moderna reproducció d"un palau de l"època de Gengis Khan que encara no està acabat. Les explicacions de la guia constitueixen una lliçó expeditiva sobre les quatre ètnies més importants que convivien a l"Uigurestan durant la dinastia Yuan: mongols, uigurs, hui i manxús –curiosament, la guia pertanyia a aquesta última. Entre tanta confusió, no és gens estrany trobar-se amb restaurants que serveixen carn de gos a l"estil de Chengdu mentre sona de fons òpera de Pequín, un clar exemple de com de curiosa, inesperada i sorprenent pot resultar la Xina en tot moment. Dunhuang, un tresor soterrat per la sorra Dunhuang, ja a la província del Gansu, és coneguda com la porta est de la Ruta de la Seda. Sens dubte, la importància d"aquest enclavament rau en les coves de Mogao, un tresor del buddhisme i de la humanitat que havia estat soterrat per la sorra durant segles, fins que foren descobertes per exploradors occidentals. S"hi conserven centenars de grutes, en una de les quals s"aixeca un buddha de 34 metres d"alçada, esculpit damunt les roques, que provoca un vertiginosa sensació al visitant, no només per les seves mides, sinó per l"implacable assossegament de la seva aparença. Un passeig en camell pel desert permet, a part de deixar volar la imaginació per experimentar les petjades del passat, gaudir de la presència del buit i sentir com la naturalesa roman en silenci, pertorbada només per les escomeses de civilització.  De Dunhuang a Lanzhou, una epopeia en autobús Possiblement el tren és el mitjà de transport més adequat per dirigir-se cap a Lanzhou; no obstant això, només 23 hores en autobús són les que separen aquest oasi del brogit i l"agitació de la capital de la província del Gansu. Mentre s"espera que s"acabi de construir la nova autopista, cal recórrer trams i trams plens de fang i de pols, on els camions competeixen entre sí com si es tractés del París-Dakar. La llitera s"acaba convertint en la pròpia llar, des de la qual hom es deixa seduir pel paisatge agrest i, en certs moments, fantasmagòric d"aquest ben anomenat corredor. Finalment, un cop s"arriba a les 6 del matí a Lanzhou, uns fideus de vedella (liangniurou) per esmorzar són el millor entreteniment de la ciutat abans d"embarcar-se a l"avió per tornar a Pequín i recordar que, a part de totes les possibles inclemències viscudes, cap indret de la Xina(?) posseeix tant d"encant, contrastos i riquesa com l"anomenada Ruta de la Seda. Noms i transcripció fonètica Xīnjiāng, Urumqi 乌鲁木齐 Wūlŭmùqí, Kashgar 喀什 Kāshí, Yarkand 莎车 Shāchē, TurFan 吐鲁番 Tŭlŭfān, Hami 哈密 Hāmì, Dunhuang 敦煌 Dūnhuáng, Lanzhou 兰州 Lánzhōu. Els pinxos Potser es tracta de la manera més antiga de menjar carn, enfilada en un pal, a la brasa i amb espècies al gust del consumidor. N"hi ha de molts tipus, però els més famosos, associats inevitablement a la seva procedència centreasiàtica, són sens dubte els de carn de xai, els quals es poden degustar a tota la Xina. En llengua uigur es diuen sikh kabab, en el dialecte xinès del Xinjiang chuànkăoròu (串烤肉) y en xinès estàndard yángròuchuàn (羊肉串). La llengua uigur L"uigur és una llengua túrquica de la família altaica. Els uigurs són un antic poble la història del qual comença als primers segles de l"era cristiana. Cap al segle VIII d.C. van establir un poderós estat al Turquestan oriental i, en ser enderrocat cent anys més tard, van establir un nou regne a la Xina occidental que va sobreviure fins a la conquesta dels mongols. Les coves de Mogao Les coves de Mogao, situades a prop de la ciutat de Dunhuang constitueixen un dels enclavaments més importants de la difusió del buddhisme a la Xina. En un total de més de 500 coves excavades a les roques es van trobar milers de pintures, estàtues, obres impreses en seda i paper, manuscrits, sutres, poemes, sermons, i tot un munt de relíquies acumulades per monjos i peregrins buddhistes al llarg dels anys que representen la importància cultural i religiosa de la Ruta de la Seda. Les minories nacionals El terme "minoria nacional, en xinès shăoshù mínzú 少数民族, significa literalment "nacionalitats minoritàries". El govern xinès en comptabilitza 56, entre las quals s"inclou la han, tot i que representin aproximadament el 80 % de la població. |
